Té sentit volar 12 hores per veure un temple 10 minuts?

“El turisme, circulació humana considerada com a consum, és fonamentalment res més que l’oci d’anar a veure el que s’ha tornat banal.”— Guy Debord.

Segons un estudi publicat el 2001, el visitant mitjà dedicava 17 segons de mitjana a contemplar cada obra en un museu. ¿I avui dia? Crec que ara mateix aquesta mitjana encara seria inferior.

Als grans temples i monuments del món, la xifra no millora gaire, però evidentment s’allarga alguns minuts. La pregunta que cal fer-se, doncs, és si val la pena volar dotze hores per visitar un monument icònic i dedicar-hi només uns quants minuts.

La fotografia com a substitut de l’experiència

Hi ha un moment que he vist repetir-se desenes de vegades guiant grups a l’Índia. L’autobús arriba al temple, la gent baixa, treu el mòbil, fotografia la façana, l’interior, el detall decoratiu que apareix a totes les guies, diu “Bé, ja està vist” i torna a pujar. Quinze minuts. De vegades menys. La fotografia està feta. Un lloc més vist de la llista.

No és un judici moral. És una observació sobre com hem reconfigurat la relació amb els llocs. La imatge s’ha convertit en el souvenir definitiu, i un cop tens la imatge, tècnicament “hi has estat”.

El problema és que una fotografia de Khajuraho no et diu res sobre la cosmologia tàntrica que justifica cada figura esculpida als murs. Una foto del Temple Daurat d’Amritsar no transmet el pes espiritual del kirtan que sona sense parar, dia i nit, des de fa segles.

El que no pot capturar la fotografia és el temps. I el temps és exactament el que els viatgers moderns estan disposats a sacrificar primer.

Una llista de patrimoni no és un viatge

Visitar una destinació amb una llista de “must-sees” té una mica de reconfortant. Et dóna estructura, et fa la sensació que aprofites el temps, et permet comparar amb altres viatgers allò que has vist i allò que t’has perdut. Però també et converteix en un consumidor de monuments en lloc d’un observador de cultures.

He dissenyat rutes a l’Índia durant anys, i una de les decisions més importants que prenc en planificar un itinerari és què treure de la llista. Quin temple no visitar per tenir temps de quedar-se en un de sol. Quina ciutat saltar per poder caminar a poc a poc per una altra. Perquè la profunditat no s’aconsegueix acumulant destins: s’aconsegueix reduint-los.

Quan un viatger arriba a Varanasi amb tres hores disponibles abans d’agafar el tren, podeu veure els ghats, fer la foto de l’alba i marxar amb la sensació d’haver-hi estat. Però Varanasi no s’entén en tres hores. Varanasi s’entén tornant al mateix ghat al capvespre, veient com canvia la llum, observant les famílies que porten els seus morts, escoltant els bramans que canten les mateixes oracions que cantaven els seus besavis. Varanasi s’entén parlant amb algú que hi viu i t’explica per què morir en aquesta ciutat no és una tragèdia sinó un alliberament.

Això no és a cap llista de patrimoni ni de visites obligatòries. I sense això, el viatge és una postal que surt molt cara.

Preparar-se per veure el que ja hi és

Hi ha un error que cometem sistemàticament en viatjar: arribar sense preparació i esperar que el lloc ens ho expliqui tot. Com si la grandesa d’un lloc fos tan òbvia que no necessités context.

L’art, l’arquitectura i els rituals no són pas decoració. Són llenguatges. I com qualsevol idioma, necessites aprendre encara que sigui l’alfabet per poder llegir alguna cosa.

No cal ser especialista. Cal haver llegit un parell de coses, haver vist algunes imatges, haver entès mínimament què ets a punt de veure i per què existeix.

• Quan un viatger arriba als temples d’Angkor sabent que cada torre representa la muntanya Meru, l’eix de l’univers a la cosmologia hindú i budista, l’experiència canvia.
• Quan algú entra en una mesquita otomana havent entès per què la llum és tan important a l’arquitectura islàmica, ja no està mirant pedres: està llegint una teologia.
• Quan un turista observa un aarti al Ganges havent comprès el concepte de darshan, la visió sagrada com a acte de devoció mútua entre el devot i la divinitat, ja no està veient un espectacle exòtic. Està assistint a alguna cosa profunda.

La preparació cultural per a una experiència no arruïna la sorpresa, com cada vegada sento més a dir. Al contrari: l’amplifica. Et permet reconèixer allò que veus allò que els llibres t’havien explicat, i aquesta connexió entre el coneixement i l’experiència directa és un dels moments més intensos que un viatge pot oferir.

Volar dotze hores per veure un temple deu minuts no té cap sentit. Però volar dotze hores per passar tres dies en un lloc que has preparat, que observes amb calma, amb què intentes connectar més enllà de la fotografia… això és exactament el que hauria de ser un viatge.

El problema no és pas la distància, sino la concepció del viatge com un objecte de consum. El problema és la pressa. I la pressa, a diferència del vol, és completament opcional.

Dissenyes els teus viatges amb temps per quedar-te quiet? Si vols un itinerari pensat per veure menys i entendre més, parlem.

Text i fotografies: Enric Donate

Si aquest article t’ha semblat interessant, em pots convidar a un cafè i, així, recolzar un blog en català ☕️ Gràcies per ser-hi!

També ho pots compartir a les teves xarxes ⬇️