«El turisme és una de les poques indústries en què el client, en buscar autenticitat, contribueix activament a destruir-la.» — Reflexió recurrent en els estudis de sociologia del turisme contemporani.
Hi ha una ironia cruel al cor del turisme modern: el viatger que busca escapar del massificat, que vol conèixer el barri «de debò», la vida «autèntica», el lloc on «viu la gent local», acaba sent, sense saber-ho, l’agent principal de la transformació que destrueix exactament allò que buscava.
Airbnb no ha inventat aquest problema, però l’ha accelerat d’una manera que cap altra plataforma havia aconseguit abans.
Com un barri «autèntic» es converteix en parc temàtic de si mateix
El procés és sempre el mateix i s’ha repetit en ciutats tan diferents com Barcelona, Lisboa, Ciutat de Mèxic, Amsterdam o Tòquio.
Un barri popular, amb història, amb veïns de tota la vida i comerç local, comença a aparèixer en guies de viatge alternatives.
Els primers viatgers arriben atrets precisament per això: per l’absència de turisme. Ho recomanen. Ho publiquen. Ho etiqueten.
Llavors arriben els apartaments turístics. Primer un, després deu, després cent. Els propietaris descobreixen que llogar per nits a turistes és molt més rendible que llogar per mesos a veïns. Els preus del lloguer residencial pugen. Els veïns de tota la vida no es poden permetre renovar el contracte. Se’n van.
Amb ells se’n van la fruiteria de sempre, la ferreteria, el bar on es prenia el cafè de les vuit del matí. En el seu lloc obren botigues de souvenirs, restaurants amb carta en cinc idiomes i més apartaments turístics.
El barri que el viatger buscava per la seva autenticitat ha desaparegut. El que queda és una rèplica decorativa de si mateix, dissenyada per al consum turístic. I el cicle es repeteix al barri següent que algú «descobreix».
Aquest fenomen té nom: gentrificació turística. I Airbnb, amb el seu model de negoci basat en convertir qualsevol habitatge en un allotjament temporal, n’ha estat el principal catalitzador en l’última dècada.
El cost real d’allotjar-se «com un local»
La promesa d’Airbnb és seductora: no allotjar-se en un hotel anònim, sinó viure en un apartament real, en un barri real, com si fossis un habitant més de la ciutat. És una promesa que apel·la exactament al tipus de viatger que es considera conscient i alternatiu. El problema és que aquesta promesa té un cost que no paga el viatger, sinó el veí.
Quan llogem un apartament turístic al centre històric d’una ciutat, estem participant, vulguem o no, en un mercat que expulsa la població local dels seus propis barris. No és una qüestió d’intencions: és una qüestió de conseqüències.
- A Barcelona, un estudi de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) va concloure que la presència d’Airbnb en un barri havia incrementat els preus del lloguer residencial fins a un 7% i els preus de compravenda fins a un 19%. La situació va arribar a tal punt que el 2023, amb 15,6 milions de turistes visitant la ciutat, l’alcalde Jaume Collboni va anunciar que no es renovarien més les llicències d’apartaments turístics, amb l’objectiu d’eliminar les més de 10.000 habitatges en aquell ús a partir del novembre de 2028.
- Lisboa va seguir un camí gairebé idèntic. Barris com Alfama i Mouraria, històricament habitats per comunitats amb arrels profundes, van veure com l’arribada del capital turístic i els lloguers de curta estada transformava el seu teixit social en menys d’una dècada. El fenomen va atreure fins i tot celebrities internacionals que van comprar propietats a la ciutat, accelerant l’especulació immobiliària i dificultant l’accés a l’habitatge per a la població local.
Segons dades de 2024, a les deu ciutats més visitades de la Unió Europea, els hotels concentraven gairebé el 80% de les pernoctacions, cinc vegades més que Airbnb. El debat, per tant, no és només sobre plataformes digitals: és sobre el model turístic en el seu conjunt i sobre quin tipus de ciutat volem quan el turisme es converteix en la indústria dominant.
Un cop de mà a l’economia formal
Hi ha a més una dimensió fiscal i laboral que rarament es menciona quan es debat sobre Airbnb.
Un hotel dona feina a persones amb contracte, paga els seus impostos, contribueix a la Seguretat Social i està sotmès a inspeccions sanitàries i de seguretat.
Un apartament turístic gestionat de forma informal opera freqüentment en una zona grisa: sense llicència, sense declarar els ingressos correctament, sense les condicions laborals regulades que exigeix qualsevol activitat turística professional.
No és un detall menor: és la diferència entre una indústria que contribueix al teixit econòmic d’una destinació i una que n’extreu valor sense retornar gairebé res.
Per a qui vol l’experiència d’allotjar-se en un apartament sense assumir aquest impacte, existeixen alternatives que fa dècades que funcionen: els aparthotels i altres fórmules reglades que ofereixen la independència d’un apartament amb totes les garanties d’un allotjament professional. No són una novetat: existien molt abans que Airbnb convertís el lloguer informal en un model de negoci global.
La diferència és que aquestes fórmules estan dissenyades específicament per a l’ús turístic, no a costa del parc d’habitatge residencial.
L’Índia i la velocitat a la qual es perd el que encara existeix
Quan penso en aquest debat des de la meva experiència com a guia i dissenyador de viatges, em resulta revelador observar com afecta de forma molt diferent destinacions en moments distints del seu desenvolupament turístic.
A l’Índia, el model Airbnb no està especialment estès. El país té una llarga tradició d’hospitalitat regulada, des dels grans hotels fins als guesthouses familiars, els dharamsalas i els heritage hotels instal·lats en antics palaus i havelis.
L’allotjament a l’Índia, fins i tot en les seves formes més modestes, sol estar integrat en una economia local real: dona feina a cuiners, netejadors, recepcionistes, xofers. El turista que s’allotja en un hotel de barri a Varanasi o en un guesthouse a Jaisalmer contribueix directament a aquesta economia.
Per sort, l’Índia manté encara intactes molts dels teixits urbans que a Europa ja hem perdut.
Què fem els viatgers responsables davant la gentrificació?
La pregunta que hauria de fer-se qualsevol viatger conscient no és només «on m’allotjo?», sinó «quin tipus de destinació vull trobar quan torni d’aquí a deu anys?».
Perquè el barri que avui et sembla autèntic, ple de vida local i sense turistes, pot ser en una dècada exactament el que volies evitar. I haurà estat, en part, el resultat de les decisions d’allotjament de milers de viatgers que, com tu, buscaven alguna cosa genuïna.
Allotjar-se en un hotel no és l’opció menys interessant. És, sovint, la més responsable.
Vols dissenyar un viatge que tingui un impacte positiu en la destinació? Parlem-ne.
Text i fotografies: Enric Donate
Si aquest article t’ha semblat interessant, em pots convidar a un cafè i, així, recolzar un blog en català ☕️ Gràcies per ser-hi!
Si t’han quedat dubtes, deixa un comentari, fes-me la pregunta per xarxes socials o escriu-me un correu electrònic.
També ho pots compartir a les teves xarxes ⬇️